Tècniques d’escriptura a 5è

(text de Bruno Longas i Jana Peralta)

Des de principis de curs, cada dimarts ens han presentat una tècnica per escriure. La primera tècnica que ens van presentar va ser Escriptura Automàtica:

Consistia en escriure en un full tot el que et passava pel cap sense deixar d’escriure en cap moment. Després havíem d’escollir algunes de les frases que havíem escrit i escriure un text.

Escriptura automàtica

Hola, sóc un humorista i us vull explicar una història.

Estava buscant un ajudant per als meus espectacles. Vaig fer un càsting per trobar el millor ajudant. Es van presentar molts candidats i, sense ofendre, tots eren dolentíssims. Un era molt excèntric i no lligava amb mi, un altre explicava acudits del Jaimito, vaja, molt passats de moda, i fins i tot es va presentar un lèmur, quina bogeria! vaig pensar.

Em vaig desmoralitzar molt perquè tenia ganes de trobar una bona parella amb qui compartir professió. Marxava cap a casa una mica trist i vaig veure que el lèmur em perseguia. Em vaig girar i li vaig dir: – Què vols? Ell em mirava fixament sense parlar i em feia una mica de por. Vaig entendre que volia fer el càsting perquè jo no l’havia  deixat.

Em pensava que no faria gràcia però quan el vaig deixar… em vaig morir de riure. Tota l’estona ha ha ha ha i més ha ha ha, i uns minuts després ha ha ha. No podia parar de riure, estava al carrer i quina vergonya que vaig passar. Després no li vaig donar el lloc d’ajudant, sinó el de company, perquè era tan divertit que en una hora no vaig parar de riure. 

Més tard li vaig preguntar on vivia i em va dir que al carrer. Em vaig posar molt trist, però vaig tenir una idea. Li vaig preguntar si li agradaria viure amb mi. I molt content va dir que sí. Des d’aleshores treballem i vivim junts.

Pol Prades

La següent tècnica que ens van presentar va ser generar i resoldre expectatives: Aquesta consistia en, com diu el títol, en generar expectatives. Teníem 2 dossiers on podiem agafar idees, havíem d’escriure la primera part deixant en suspens el que passaria i a la segona, converti-ho en alguna cosa que el lector no s’esperés.

Jacob el detectiu

Hola, sóc el senyor Jacob, un senyor gran, prim i baixet, ossut, d’ulls blaus i cabell curt i gris. Ara estic una mica vell i rovellat, però en els meus temps era el més famós de la zona. Tot va començar un diumenge qualsevol a casa meva, quan va sonar l’alarma del despertador em vaig aixecar, em vaig rentar la cara i les dents i em vaig preparar un bon esmorzar, un bol de llet amb cereals, mentre mirava el diari al sofà de casa meva. Quan vaig acabar d’esmorzar vaig sortir a passejar. Vaig anar a comprar el pa i una mica de fruita, i quan tornava cap a casa… Vaig sentir un crit esgarrifós, un dels més forts i aguts que havia sentit mai. La sensació va ser horrorosa, em vaig quedar de pedra, congelat, sense poder-me moure, però al final la curiositat va vèncer la por, vaig anar disparat com una bala. Vaig arribar allà sense alé, la porta estava oberta! Vaig entrar, tot estava fosc, vaig encendre la llum, o això vaig intentar, però… La llum tampoc funcionava! Vaig anar avançant amb les mans al davant per no xocar-me amb res, guiant-me pel tacte. Vaig obrir la finestra, llavors vaig veure una espelma, la vaig encendre i vaig anar inspeccionant la casa a veure si trobava algú o alguna cosa sospitosa, no trobava res fins que vaig anar a la sala d’estar i… Hi havia una noia morta!!!

Vaig sortir per la porta, era evident que l’havien assessinat! Quan vaig sortir vaig veure una figura encaputxada que sortia corrents. El vaig perseguir. Deixant-me els pulmons altre cop. Quan vaig girar la cantonada… Ja no hi havia ningú! Se m’havia escapat. Però després vaig veure algú altre, era una noia. Em sonava, l’havia vist a algun lloc. Quan hi vaig caure en qui era, vaig sortir corrents com mai, aquest cop ja ni em cansava, només tenia un objectiu, atrapar-la. No entenia res. Com podia ser possible? Però em vaig centrar en la realitat, la figura encaputxada no era l’assassí, sinó la víctima! La noia que havia fet el crit, era la veritable assassina! S’havia fet la morta! Vaig córrer per atrapar-la. No volia que hi hagués cap veritable víctima. Per sort em coneixia bé el poble, no era molt gran i vivia aquí des de que vaig néixer. Vaig agafar una drecera, i els vaig atrapar en plena persecució, però… no havia pensat què fer després!

Ara l’assassina ens perseguia als dos! Vaig seguir corrent per la meva vida, quan ja no podia més, vaig tenir una idea: Vaig pelar un plàtan, i… Zassss!, el vaig llençar als peus de l’assassina, ella va caure, i es va quedar estabornida al terra. Llavors vaig trucar a la policia. Quan van arribar (que va ser molt depressa) se la van emportar a la presó. Es veu que feia dies que la buscaven en secret, no volien que ningú s’enterés i que corrés la veu fins que s’enterés l‘assassina. Em van donar les gràcies. A l’institut tothom em feia preguntes, hi havia persones que fins i tot em demanaven autògrafs, i jo no em podia negar. I així va ser com em vaig tornar tant popular.

Abril Fernández

Un dia ens van explicar com introduir un diàleg en un text, ja que no només es pot fer em el guionets. L’estil directe i l’indirecte, l’estil directe és el típic (els guions) i l’indirecte és que el narrador explica el que diu el personatge.

Diàleg entre dos personatges

A -Hem … mare, me’n vaig de casa.- va dir el nen molt nerviós.

B -Com? Què?- va dir la mare tota espantada.

A -Que me’n vaig de casa.

B -Però si tens 7 anys!

A -Ai i què. Què hi ha per sopar?

B -Fes el favor de deixar les coses clares.

A -Tranquil.la mare, no em trobaràs a faltar, tens a la Geòrgia i al papa, i així no hauràs de cuinar tant.

B -Au, va, no diguis bajanades, tu no ets prou alt ni per anar a la tirolina!- Li va dir la mare fen-lo enrabiar.

A -Però almenys no cremo els pastissos de poma cada dos per tres.

B -Si al final te’n vas de casa i tornes a criticar el meu pastís de poma, et juro que no et compraré aquelles sabatilles que tant vols de l‘espider-man.

A -Doncs llavors jo et trencaré els fulls de sol·licitud de Harvard, perquè com tu has dit encara tinc 7 anys!

B -Ah sí, per cert la Geòrgia i jo tenim dos bitllets per anar a “las Vegas” i allotjar-nos en un hotel de cinc estrelles.

A -Ja, és clar, si ni jo m’ho podria pagar i mira que tinc 3 euros amb 77 cèntims.

B -De debò, ja ho hem fet, tot està pagat.

A-I quin dia anireu?- Va preguntar el fill.

B I li contesta la mare- El dia del teu aniversari.

A -I per què jo no?

B -No li donis importància … Què has dinat avui a l’escola?

A -Contesta’m la pregunta, mare.

B -Deixa-ho córrer, els dos ens anirem on vulguem.

A -D’acord, però encara no sé com el pagaràs el viatge a “las Vegas”.

B -Doncs jo no sé com podràs pagar la teva nova casa amb 3 euros i 77 cèntims.

A -Entesos, deixem-ho aquí que tinc gana, si vols ja ho parlarem un altre dia.

B -Tens raó, però ho haurem de parlar, eh?

Nora Ollé

La següent setmana ens van dir que féssim un text de la vida quotidiana de un superheroi/heroina, sense que salvés el mon… Coses del dia a dia d’una persona, d’una família.

El dia a dia de la Supergirl

Com totes nosaltres la Supergirl s’ha de llevar cada matí per anar a l’escola. Però gràcies del seu poder de supervelocitat no cal que es posi el despertador 1 hora abans de sortir, només es desperta 1 minut abans i té temps de fer-ho tot: es vesteix, esmorza, es renta les dents, la cara i es pentina.

Després va a l’escola. Tots els seus amics i amigues van a l’escola caminant, en patinet elèctric, patinet, bicicleta, metro, autobús, cotxe o moto. La Supergirl a més els dies que fa tard hi pot anar volant, però vigila molt que no la vegi ningú i per això va per un carreró. Els dies que plou tampoc pot anar volant perquè si no es mullaria tota sencera.

A l’escola li posen molta feina i molts exàmens. Normalment estudia molt i és molt treballadora però si algun dia no ha estudiat fa servir el sé superpoder amagat. Aquest superpoder consisteix que mira fixament als fulls on hi ha la feina que no s’ha preparat molt bé i la feina es fa sola. És un superpoder amagat perquè ningú el sap.

Una de les coses que més li agrada fer a la supergirl, quan surt de l’escola és anar a la biblioteca. A la biblioteca es pot arribar a llegir 10 llibres cada dia que hi va. Això és perquè té un altre superpoder que li permet llegir súper ràpid i entendreu superbé. Fins hi tot pot llegir llibres sense girar les pàgines gràcies al superpoder de la visió.

També li agrada molt anar de compres. El seu lloc preferit són les botigues de roba i va amb les seves amigues a emprovar-se vestits, pantalons i samarretes de moda, i així poden passar tota la tarda rient i passar-ho d’allò més bé. Algun cop van a una màquina de fotos i es passen moltíssim de temps fent-se fotografies.

Després la Supergirl torna a casa volant. Quan arriba a casa agafa una pizza de la nevera i amb els ulls làser l’escalfa i la fa molt bona amb el formatge fos. Després agafa la coca cola i la pizza i esposa espixorrada al sofà a menjar i es posa a mirar una pel·lícula.

Quan s’acaba la pel·lícula se’n va a la seva habitació a pensar amb el dia tan divertit que ha passat amb les seves amigues. Al cap d’una estona agafa el mòbil i escriu bona nit a les seves amigues. Després agafa el seu llibre preferit que havia agafat a la biblioteca, que li ha recomanat la Sami que és una gran amiga seva. I aviat s’adorm.

L’endemà les seves amigues Sami, Veca i Nikki li envien un missatge a la Supergirl per anar juntes al escola amb bicicleta. Quan arriben, la professora anuncia que hi haurà un examen sorprès de matemàtiques i de llengua. La Supergirl no és preocupar gaire perquè amb el seu superpoder amagat ho farà molt bé.

Júlia Pasques

El següent text el vam fer amb l’ajuda d’un conte il·lustrat, sense lletra (el lladre de gallines de Béatrice Rodriguez). Havíem d’explicar el conte des del punt de vista d’un dels personatges. En 1ra persona (Jo) o 3r persona (Ell). Com que era un àlbum il.lustrat sense text, calia redactar la història.

Com sempre la gallina i el conill san despertat els primers hi han preparat l’esmorzar per: L’óssa, el gall, les gallines Pepa i Dolors i els 5 nouvinguts (ames cada un té un menú diferent segons l’animal que és i l’edat). No cal dir que l’óssa ha sigut l’última en llevar-se i després el gall a estat cuetejant amb la gallina (com fa sempre encara que la gallina mai no li fa ni cas).

Quan estan a punt de començar a tastar el deliciós esmorzar que la gallina i el conill havien preparat amb tant d’amor ZAS!! Una guineu s’ha emportat la gallina hi ha marxat corrents, tots estaven espantats, però la gallina encara més ha intentat escapar dels forts braços de la guineu, però no ha pogut. Mentres l’óssa, el conill i el gall pujats un sobre l’altre han perseguit la guineu fins que sa fet de nit i ja no podien més, en canvi la guineu encara que una mica cansada a seguit corrents fins que els ha perdut de vista, llavors sa adonat que la gallina dormia hi ha pujat dalt d’un arbre.

L’endemà la gallina acostumada a llevar-se al seu corral sa espantat molt quan ha vist que la guineu la duia en braços, era ja migdia i estan pujant un turó mentre els seus amics els perseguien. De cop s’han colat per un forat hi han anat a parar a una saleta amb només una llum i un tauler d’escacs. Mentrestant a fora l’óssa estava intentant entrar en el forat, bé més aviat sortir-ne, ja que s’havia encallat.

A la gallina li ha semblat estrany que la guineu li proposes jugar escacs, però ha acceptat (ha pensat que si estaven una estona alla els seus amics la vindrien a rescatar, però com sabeu no ho podien fer per culpa de l’óssa més tossuda del món que sempre vol ser la primera) al final per la seva sorpresa la guineu no se la volia menjar només volia tenir companyia i això a la gallina li ha canviat el punt de vista. Han dormit tota la nit, mentre a dalt els seus amics han estat congelats malgrat la foguera que han tingut al davant. San llevat, és d’hora, tan sols el sol s’ha alçat, han donat mil voltes per túnels i al final han sortit a l’altra banda del turó. La gallina al·lucinava, estan al mar i han salpat d’una platja amb una barca per anar cap a una illa perduda!!! Els seus amics els segueixen (no tenen barca així que han fet servir l’osa i de rem un pal i a més a ells els hi ha tocat pluja i a la gallina i la guineu un sol tan gran que fins hi tot s’han hagut de posar ulleres), però a ella ara ja no li fa por la guineu i menys quan ell li ha preguntat si volia viure amb ell i ella hi ha aseptat. Al final han arribat a la nit i han entrat a casa a menjar-se una sopa de verdures, en aquell moment no han pensat en els amics de la gallina que han arribat: mitja hora més tard, tots xops, i amb l’ànima als peus, vaja preparats per al que anaven a beure.

Deixant rastres s’han apropat a la finestra, i finalment han entrat tot enfadats deixant sorpresos als inquilins. Han preguntat a la guineu per què havia segrestat a la gallina si no era per menjars-ela, i no ha calgut que s’acusés la gallina ho ha fet per ell:

-La guineu no em volia menjar només volia tenir companyia i perquè ho sapigueu em quedo a viure amb ella.

El conill i l’óssa ho han entès de seguida, però el gall no i després que la gallina li fes un petó a la guineu sa posat gelos de què algú ho hagués aconseguit abans que ell, al final ho ha entès, però no ho ha volgut demostrar. S’han quedat a sopar hi ha dormir i demà se’n tornen.

Jana Peralta

El següent text va ser una autodescripció d’una bruixa a partir dels seus records i com les experiències viscudes havien marcat el seu caràcter. La gràcia era anar explicant records amb l’objectiu de que el lector aprengués més coses sobre el personatge i el perquè de la seva forma de ser.

Les Bruixes

La Fiona és una jove bruixa, té 12 anys. És una nena una mica entremaliada i sempre volta corrents pels carrers, té una agilitat brutal, salta com un mico i corre com un guepard. Tothom pren per dolentes a les bruixes, i per això els nens petits tenen por a les nits. Però la Fiona és una bruixa bona, no faria mal ni que fos a un gripau. Té els ulls grans i d’un blau elèctric molt rellevant i els porta molt oberts perquè és molt observadora, sempre ho mira tot. Sobre els seus meravellosos ulls s’hi troben unes celles negres i punxegudes que sempre estan aixecades devut a la curiositat de la jove.

La pell de la seva cara és blanca i fina, ja era així quan va néixer, però també la té tan blanca perquè no li agrada el sol i sempre es protegeix d’ell amb un negre i punxegut barret de bruixa. De sota el seu barret li cau un llarg i fi cabell negre que tapa unes punxegudes orelles d’elf, que li fan tenir una aguda oïda que pot sentir com un camió pasar a milers de metres i que fan que la nena sigui molt tafanera, tota la família de part de la seva mare inclosa la seva mare eren elfs, per això té aquestes llargues orelles. La Fiona és orfe, els seus pares la van abandonar quan tenia 3 anys, va anar a parar a mans d’un vell carnisser que la tractava malament. Un dia el carnisser enfadat amb la innocent nena, sense controlar el seu esmolat ganivet li va tallar un dit. A la jove sempre li quedarà un terrible record de la seva infància. Per sort es va escapar de la carnisseria i no va tornar a veure mai més aquell home, ara és lliure de fer el que vulgui i s’espavila tota sola encara que el seu somni és tenir una família i una llar.

Lua Florensa

Un altre text que vam fer va ser a partir dels sentits. Havíem de recordar fets a partir dels sentits i el tema era els records de nadal (en temps de no covid). A partir de l’olfacte, el tacte, el gust, l’oïda havíem de parlar de diferents records

El meu text de Nadal

Jo a la meva vida he passat moments molt bonics durant el Nadal, i ara els vull compartir a través dels sentits.

A partir de l’olfacte tinc moltes d’idees, però faré un resum. Com que desde que sóc més gran per les vacances de Nadal fem un viatge amb els papes, m’agrada quan arribo a l’hotel i veig que fa bona olor, és una olor que es difícil descriure. Em recorda a una pastilla de sabó nova. Una altra és i quan arribo al pàrquing i el cotxe fa olor d’una cosa que està tancada perquè només l’utilitzem al cap de setmana. Em recorda el sabater que tinc a casa. I per acabar l’apartat de l’olfacte és quan surto a caminar per Manlleu o Torelló i noto que tinc el nas congelat i fa olor d’hivern i de poble i me’n recordo dels anys anteriors.

Seguim amb l’oïda. Recordo els caps d’any, està mira mirant la tele i començen a sonar les campanades 1, 2, 3,… i quan acaben fer un brindis i me’n recordo dels anys anteriors que normalment ho feia amb un cosí de l’avi. Un altre que recordo, és estar a l’avió (quan he anat de viatge) i sentir el soroll dels motors engegar-se i també el soroll d’aterrar, és emocionant. També recordo el soroll de recollir la taula i rentar els plats que normalment ho fa el meu pare o la meva iaia quan jo soc a una altre part de la casa jugant.

Del gust recordo més coses que els altres. El primer són els canelons de la meva iaia Teresa. Es impossible millorar-los . També del gust recordo un sabor horripilant que es quan la meva iaia fa escalivada. No m’agrada gens. Només menjo la patata i la meva mare diu que ja m’agradarà la resta però sincerament no m’ho crec Té un gust que no se com descriure’l. I per acabar el 2n del rànquing: el tortell de reis. És molt bo perquè és dolç i m’encanta el dolç i normalment em toca el rei però, un any em va tocar la fava però no el vaig haver de pagar.

I per finalitzar parlaré del tacte. En recordo varies coses una d’elles és quan arribo al meu poble i la meva iaia de Torelló em fa una abraçada fortíssima i recordo en aquells moments totes les coses que he viscut amb ella. I per acabar aquest text, compartiré el moment d’obrir els regals amb el meu tiet, els meus avis, els meus pares, etc. El millor és el tacte dels regals i mola molt el soroll del paper quan els desemboliques.

Pol Rosell

Per celebrar el centenari de Rodari vam practicar algunes de les seves tècniques. La primera tècnica que ens van ensenyar va ser Binomi Fantàstic, que consistia en juntar dues paraules que no tenien res a veure ( sabata i violinista / cotxe i Escorpió) i després connectar-les amb un verb (agafar/transformar), amb la frase que et quedés al ajuntar el verb amb les paraules, havíem de fer una història.

El misteri de la diamantera

Feia uns quants anys, en una botiga de joyas molt gran,hi anava a comprar molta gent. A tothom li agradava molt aquella botiga anomenada “La Diamantera”. Estava molt ben decorada, tant per fora com per dins. Cada cosa que hi havia a La Diamantera tenia algun detall d’or, diamants, entre altres joyas i coses de valor. Normalment, la botiga estava molt neta, cada dia la natajavant molt bé, però des-de feia uns dies, cada matí es trobaven  tot molt brut, sobre tot el terra i les parets. La brutícia que hi havia, era una mica estranya perquè era enganxifosa i feien com camins d’un lloc a l’altre sense inici ni final. La gent de la neteja, li costava molt netejar aquella cosa perquè amb l’escombra l’únic que conseguian es que s’enganxen a ella, i amb el motxo, es podia anar però costava tant i anaven tant lent, que quasi no valia la pena. Els que treballaven a La Diamantera, estaven al·lucinant, però també estaven farts, perquè entre tot el que provocava tenir tota la botiga tant enganxifosa, no anava a comprar ningú. Van pensar una mica que podien fer per solucionar aquell problema, i com havien vist que la botiga se’n bruta per la nit, van decidir posar unes càmeras de vigilancia que gravecin qualsevol tipus de moviment. Al dia següent, van revisar les càmeres de vigilancia per veure que hi passava per la nit. De cop van veure unes coses petites i lentes, que anaven d’un lloc a l’altre. No veíen molt bé que era al que hi havia, perquè entre la foscor que hi havia de la nit, i lo petits que heren els cargols, no podien saver molt bé el que era. Al final, van poder esbrinar que eran cargols, i van començar a pensar per on podian entrar i per que. Van buscar possibles llocs per on podien entrar els cargols, i van mirar els vídeos de les cámaras de vigilancia, van poder saber que entraven per uns petits forats que hi havia al costat de la porta. No savien ven bé per que els i agradava tant La Diamantera, però sempre anaven cap a les joyas més brillants, perquè pensaven que era aigua de pluja, però un cop s’acostaven molt, veien que no ho era.

Piero Puyoles

Una altra idea per escriure un text era la tècnica I si… Anava sobre acabar aquesta frase, canviant alguna cosa de la vida cotidiana ( i si… tots fóssim iguals/ i si … no arribéssim als 20 anys…)

I si els homes haguessin viscut amb els dinosaures?

Doncs això és el que va passar a l’època del Andrés, un nen d’un petit poblet de l’època en què l’home tot just començava a fer foc. Tot estava ple de dinosaures, per la dreta i per l’esquerra (encara que en aquella època no havien inventat que era la dreta i l’esquerra).

L’Andrés tenia bastants amics, un que es deia Pito, la Nia (que era la germana del Pito), el Sagas, el Chato, el Marti, i la Melta. Els seus millors amics eren el Pito, que era exactament com ell, i la Melta, una nena encantadora i molt intel·ligent. I els nens sempre estaven jugant sols perquè els pares només es preocupaven dels dinosaures i pensaven que els nens no els podien ajudar en res.

Un dia l’Andrés, el Pito i la Melta van anar a jugar a la cabana que havien construït. Però quan ja eren a dintre van veure que de lluny un dinosaure s’estava apropant i de cop tots van començar a cridar. El dinosaure era un espinosaure dels més perillosos. Tots es van excitar molt, no paraven de cridar per si algú els sentia, però no venia ningú. Llavors van veure que al terra hi havien tres pals de la cabana que havien sobrat, i els van agafar per lluitar amb el dinosaure. La Melta, que era molt llesta, va dir que aquests dinosaures tenien la pell molt dura, i que havien de tirar la llança a la boca. El Pito va dir que l’Andrés era el que tenia més punteria i que tirés ell tots els pals. L’Andrés va fer una rialla i va apuntar amb la primera llança, i va ser de casualitat però li va donar a la galta. Va apuntar amb la segona llança però no li va donar. Ara només quedava una llança, i el dinosaure estava molt a prop. No podia fallar. Va apuntar amb una barreja de por i valentia, i la va tirar. Aquell tir era perfecte! Anava molt de pressa i es veia perfectament que li donaria. I de sobte, xof! L’hi havia donat de ple! L’havia matat, l’havia matat! Quan van tornar al poblet els hi van explicar a tots el que havia passat i van fer una gran festa on els herois eren l’Andrés, el Pito i la Melta. Mai s’oblidarien aquests noms. Els que van matar a un dinosaure ells solets. I des daquell dia els nens van començar a matar dinosaures sense parar, un darrera l’altre, fins que es van extingir.

Arnau Prat

Hipòtesi fantàstica

Alguna vegada heu pensat què passaria si el món fos tot en blanc i negre?

No ens seria gens fàcil fer totes aquelles coses quotidianes de cada dia… Conduir sense distingir el color dels semàfors provocaria moltíssims accidents! Com distingiríem si una fruita està bona o ja està passada? Com sabríem si portem els mitjons del mateix color?

Però això seria massa evident, a mi el que em preocuparia serien altres coses…

Tot estaria més trist, l’alegria desapareixeria de les nostres vides, afectant el nostre caràcter i com ens sentim. La gent viuria més espantada, a les nits les ombres serien més negres, com si cada nit fos un malson.

Tots seríem iguals, i encara que d’entrada pogués semblar una cosa bona, realment perdríem tota la nostra personalitat, els colors de pell són bonics i jo els trobaria a faltar. Cabells negres, rossos, pèl-rojos… Ulls verds, blaus, marrons… mil detalls quedarien esborrats de les nostres vides.

Decididament, a mi no m’agradaria. No seria capaç de viure així! Trobaria a faltar els mil blaus del mar i els color brillants de les flors en primavera. Els tons terra de les fulles a la tardor o el cel rogent avisant de pluja o vent.

Vosaltres seríeu capaços de viure en blanc i negre? Jo no.

Alba Gómez

La següent tècnica consistia en fer 3 llistes, una de personatges, una altra de llocs i l’última d’objectes o també podies fer només dues llistes: una de fets i una llocs. Al final feies una frase agafant una paraula de cada columna i després, feies el text. Ara ja fora de Rodari, ens van ensenyar que era un microrelat.

La nevera màgica

L’Aniko era una gata de pis, molt bo i educat mai no trencava res. Fins que un dia per accident es va ficar dintre la nevera, que els seus amos se la van deixar una mica oberta l’Aniko la va obrir per curiositat i… Zas la nevera la va xuclar. L’Aniko es va sentir estranya el terra blanc i fred com la neu, veia una resplendor al final de tot, però estava tapada per brics de llet gegant, tapers, carn, verdura, etc. Es notava una cosa al cul, es va aixecar i hi va veure una petita brúixola. La va agafar i va veure que la brúixola assenyalava a la resplendor. L’Aniko va córrer cap a la llum, però aviat es va trobar amb un gran taper mig obert que li barrava el pas. L’Aniko va escalar la gran paret que li impedia passar i quan va arribar a dalt de tot va veure una gran poma foradada per diferents llocs, d’un forat va sortir un cuc que es va mirar l’Aniko tranquil·lament. De cop va ser com si l’Aniko egües fet enfadar el cuc perquè es va tirar sobre d’ella. L’Aniko no li va costar molt desempallegar-se del cuc, amb les ungles el va espantar fàcilment. L’Aniko va mirar a la brúixola, i aquest cop assenyalava a la poma, va pujar el taper, es va plantar davant la poma, i de sobte…es va adonar que estava famolenca, va observar la poma i va veure que encara hi havia un tros aprofitable, i li va donar una mossegada ben forta, al menjar-sela va tenir encara més ganes de seguir el camí per sortir d’aquell lloc. Ja portava un bon tros caminant quan va veure una taula amb un pollastre a l’ast a punt. Al davant del pollastre hi havia un gos i el seu amo per el qual es veia. L’Aniko es va apropar a la taula, l’amo del gos quan la va veure li va proposar el següent repte:

-Has de resistir deu minuts davant del pollastre sense menjar-te’l.

-I si o aconsegueixes et deixaré seguir el camí i et donaré el pollastre de regal.

-I si el teu contrincant, el gos mossega el pollastre et nombraré la guanyadora.

L’Aniko va acceptar i el temps va començar immediatament, es va plantar al davant del pollastre cruixent. Els segons semblaven hores i els minuts dies, el gos també participava i semblava que cada cop estigués més excitat. Finalment el gos no va poder més i li va fer una gran queixalada al pollastre. Òbviament l’Aniko era la guanyadora per tant que va agafar el pollastre (amb una bona queixalada) i se’n va anar. L’Aniko ja portava una bona estona caminant i ja s’havia acabat el pollastre. Notava que cada cop feia més i més fred hi havia una mica de glaç a les parets blanques com la neu. Va mirar capa dalt i ara veia la resplendor molt més a prop, va mirar la brúixola i ara indicava a tot arreu girava i girava, no parava de girar. L’Aniko anava cada cop més lenta i amb més fred, fins que no va poder més i es va desmaiar. Quan es va despertar tenia la panxa glaçada i l’única manera de desplaçar-se que se li va acudir va ser agafar impuls i sortir lliscant amb la panxa com un trineu. Dit i fet va agafar impuls i… Zas va sortir com un llamp. Es va embalar molt i allò semblava una pista d’esquí, tenia la resplendor a tocar i per fi la va traspassar. L’Aniko va sortir disparada de la nevera disparada i els seus amos es van quedar al·lucinats. Per desgràcia no hi havia cap màquina que traduïts l’idioma dels gats a nosaltres.

Jan Florensa

Un microrelat es una petita història que et fa pensar, normalment son de 7 paraules a 3 líneas , pero en realitat no tenen límits. Un exemples es,

-Quin és el color de l’alegria?

-Depèn

Jana Peralta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *